Tiet Nick

Engego la televisió i el Monegal està parlant de la famosa fotografia de Nick Ut en què una nena vietnamita fuig despullada amb una expressió de dolor al rostre per les cremades a l’esquena, després que un avió bombardegés amb napalm la població de Trang Bang durant la guerra del Vietnam, el 8 de juny de 1972. A continuació, el crític televisiu ens mostra un tall d’un telenotícies de la cadena Cuatro en què un home ferit agonitza estès a terra. Quan s’obre el pla apareix una filera de fotògrafs amuntegats sobre el seu blanc prement el disparador de les respectives càmeres compulsivament. Alhora, em trobo fent un treball per al Seminari d’Anàlisi de l’Actualitat en què analitzo l’ús de la fotografia, comparant La Vanguardia amb El País. Una de les categories objecte d’estudi és la quantitat d’imatges que inclouen aquests diaris amb contingut morbós. La controvèrsia entorn aquest tema, qüestionant la necessitat i la idoneïtat de mostrar la cara més crua de la realitat, té tants anys com el mateix fotoperiodisme, però continua a l’ordre del dia: cal evitar mostrar segons quines imatges que, com molts diuen, ens colpeixen de bon matí i fan que l’esmorzar ens senti malament, o és necessari publicar-les i fer arribar als ulls de tothom el patiment aliè per cru que resulti?

Ferran Monegal comentava la fotografia de Nick Ut en el marc del programa Dutifri conduït pel mediàtic Xavier Sardà que, en un nou espai tipus l’Afers Exteriors de Mikimoto, entrevistava Kim Phuc, 35 anys després de protagonitzar la fotografia. La ja dona, actual ambaixadora de la UNESCO i presidenta de la “Fundació Kim Phuc”, professava paraules d’agraïment a Nick Ut - a qui ella anomena “Tiet Nick” - que després de fotografiar-la, li va salvar la vida portant-la a un hospital sudvietnamita on es va poder recuperar. Per altra banda, gràcies a aquesta fotografia el món es va treure la vena dels ulls davant l’horror de la Guerra del Vietnam, considerada la primera guerra televisada i de la qual se’n difonien imatges explícites. Evidentment, ens queda el dubte de si algun dels fotògrafs que rodejaven l’agonitzant protagonista del Telenotícies de Cuatro es va oferir a ajudar-lo o a salvar-li la vida, però les noves pràctiques fotoperiodístiques, en què la imatge més impactant és la que més ven, han portat (com deia en Monegal) a una deshumanització de l’ofici on no dóna la sensació que hi abundin els tiets Nick.
La professió de fotoperiodista, i concretament el periodisme de guerra i en àrees de conflicte, planteja seriosos dilemes morals. Personalment, crec que s’ha de mostrar la cara amarga de la realitat per fer reaccionar el món davant les catàstrofes i els crims contra la humanitat. Però cal fer-ho amb comptagotes i evitar la banalització del dolor i la conseqüent narcotització col·lectiva davant imatges d’aquest tipus. Només així, una imatge continuarà valent més que mil paraules.
Fa uns mesos vaig assistir a una conferència dins el cicle “Experiència de Periodistes” al Col·legi de Periodistes de Barcelona. Un periodista de guerra bosnià comentava que sovint són els mateixos protagonistes de la tragèdia els que, en veure una càmera, corren cap al fotògraf per exhibir els cossos sense vida dels seus fills. Aquesta cursa desesperada ens confirma que els diaris han de mostrar el que està passant, per molt que això faci que ens ennueguem amb les torrades del matí. Però s’ha de ser curós, aplicar-hi un criteri i no allunyar-se dels objectius de denúncia on hi imperi el respecte, evitant caure en la mercantilització del valor d’aquestes fotografies.
James Nachtwey és un dels reporters de guerra més destacats. “War Photographer” és una pel·lícula que recull la seva feina, la seva forma de treballar i la seva visió personal. Nachtwey declara que “el pitjor és que, com a fotògraf, m’aprofito de les desgràcies alienes. L’única manera de justificar el meu paper és respectant aquells que pateixen”.

Santo subito!

Il Cavaliere ja ha estrenat Govern. I ho ha fet trepitjant fort, presentant un paquet de mesures amb un denominador comú: fer neteja. De deixalles i d’immigrants, tant li fa. I d’aquí al cel: “Se elimina immondizia e criminali, Berlusconi santo subito!” (“Si elimina les deixalles i els delinqüents, Berlusconi sant ja!). Llegeixi’s “immigrants” on hi diu “criminali”, és clar. Aquesta és la súplica que resaven ahir els cartells que empaperaven els carrers de la ciutat que acollia el primer Consell de Ministres, Nàpols, on el conflicte per l’acumulació d’escombreries ha portat a la ciutat de la Campania a amuntegar darrerament 8.000 tones de deixalles als seus carrers. Sembla, però, que al pas de Berlusconi no s’ha creuat ni una engruna d’aquests residus. Abans de la seva arribada a Nàpols, les brigades de neteja van fer mans i mànigues perquè les vies més cèntriques de la ciutat lluïssin impol·lutes. Mentrestant, als afores, on la vista internacional no hi arriba, la situació continua igual. Els veïns han de viure en un estat declarat nociu per a la salut pública i cohabitar amb les rates que s’han reproduït alarmantment a la zona, a qui ja anomenen “conills” per les dimensions a què han arribat. Berlusconi ho té difícil, ja que el conflicte de les deixalles aflora repetidament a la zona des de fa 15 anys amb una poderosa reraguarda: els empresaris i La Camorra, que es lucren desfent-se il·legalment dels residus. Però és bon estrateg i sap com fer que això jugui al seu favor. Els 15 anys de problemàtica amb els residus coincideixen amb els 15 anys de govern de centreesquerres a la regió de la Campania. Fàcil equació. Aconseguir una bona gestió al respecte i el millagro que molts demanen, l’ajudaria a trobar el valor de la X idoni: guanyar-se la confiança de la gent d’una zona que no li és fidel a les urnes.
La segona part de la brigada de neteja capitanejada pel premier italià presenta, a priori, més controvèrsia. Berlusconi pretén expulsar els immigrants d’Itàlia i convertir en delicte la seva estada sense papers: entre 6 mesos i quatre anys de presó. El punt de mira ja s’ha fixat darrerament al col·lectiu gitano, víctima d’una violenta persecució i de la crema dels seus campaments a les afores de la ciutat de Nàpols. Berlusconi va per feina i per a ell, és a la segona i no a la tercera que va la vençuda: al seu anterior mandat ja hi figurava una llei que considerava delicte la immigració clandestina, però en aquell cas va ser declarada parcialment inconstitucional. Ara, tímides veus s’han alçat en contra de la mesura del magnat de 71 anys. Des de la Unió Europea i l’església catòlica, que tradicionalment tanta empara ha tingut sobre Itàlia, l’anunci es rebia amb prudència i, com si es tractés del desig d’un nen capritxós, el comissari d’Igualtat de l’Eurocàmara es comprometia a vigilar de prop les noves lleis de Berlusconi.
És cert que les polítiques d’immigració són complexes, un repte per a qualsevol país. Cal abordar la nova situació i arribar a una regulació i un control constructiu amb el consens del conjunt dels països. Però sembla que les mires i les preocupacions d’ Il Cavaliere es queden a la seva Itàlia. Per això vol fer amb els immigrants com ahir amb les deixalles, amuntegar-les a les afores per a deixar un centre ben llustrós, encara que es continuïn acumulant a una altra banda. Si Berlusconi aconsegueix això en el seu mandat... santo subito! Sense dubte.

Telma & Ortiz

Thelma & Louise és una història d’amistat i llibertat. La relació de Telma Ortiz amb la premsa no és precisament d’amistat, però de ben segur que a la germana de la princesa d’Astúries li agradaria agafar un Thunderbird descapotable i fugir per alliberar-se de la persecució que, segons diu, pateix per part d’alguns mitjans de comunicació. Enlloc d’això, ha presentat una demanda contra més de 50 mitjans per prevenir-se de l’assetjament a la seva vida privada. La cita amb els jutjats era el darrer 12 de maig i el veredicte, previsible: denúncia denegada. La llei no recull cap sanció de caràcter preventiu, tret de casos molt concrets, com les ordres d’allunyament per violència de gènere. Tot i així, Telma ha obert la caixa dels trons. Ha marcat un precedent al qüestionar el paper i els límits de determinats mitjans de comunicació i obrir el debat moral que suscita el modus operandi d’aquells que s’anomenen “periodistes” de la premsa rosa i que es dediquen a convertir les futilitats de safareig en fets d”interès periodístic” sota la bandera del dret a la informació.
Però en aquesta història ni uns són tan dimonis ni ella és l'àngel. És cert que la seva conversió en personatge públic no ha estat una decisió pròpia i que, tot i que la seva presència a actes públics oficials la converteix en subjecte susceptible d’aparèixer als mitjans de comunicació, això no justifica la cacera descontrolada i la persecució constant per destapar les minúcies més retorçades del seu dia a dia. Però si la crida de Telma Ortiz és a ser considerada una ciutadana com qualsevol altra, haurà d’estar a les dures i a les madures. Sembla ser que quan va anar a inscriure el seu fill al registre, els funcionaris estaven de vaga. Solució? La Telma fa una trucadeta i, per ser germana de qui és, li inscriuen el nen a l’acte. O al judici mateix. Li van obrir un accés reservat exclusiu per a ella al qual, és clar, no hi va fer fàstics. Tot plegat, privilegis i capritxos que lluny queden de la seva demanda genuïna de ser tractada en igualtat respecte qualsevol ciutadà anònim. Tanmateix, amb el ressò que ha causat aquests dies arran de la querella i el desplegament judicial i mediàtic que s’ha produït, Telma ha aconseguit l’efecte contrari del que perseguia: ha omplert els mitjans de comunicació amb la seva imatge i ha obert un debat que l’ha posat en boca de tots. Més paradoxes: la seva germana, ex-periodista, l’ha portat a enfrontar-se anys més tard amb el mateix gremi del que provenia.
Tant a la pel·lícula d’Scott com al jutjat número 3 de Toledo la Telma acaba malament (a banda de perdre la demanda, Ortiz haurà de pagar 42.000€), però tot plegat ja era d'esperar, i és que en cap dels dos casos l’espectador esperava un happy end.

Bussejar o surfejar, aquesta és la qüestió

“Cercare (en italiano, buscar), viene del cercio latino: dar vueltas a un asunto hasta profundizar en él y encontrar la salida, la respuesta, la solución.
¿Y hoy ya no cercamos?
Ya no. Han ganado los bárbaros y ya no se cerca ni en la vida ni en la ciencia, sino que se surfea en la experiencia de la realidad.”

Interessant metàfora la que feia Alessandro Baricco, protagonista de “La Contra” de La Vanguardia el darrer 10 de maig. L’escriptor reflexiona sobre les noves formes de coneixement i de com avui dia, la suprema saviesa s’assoleix desplaçant-se hàbilment sobre la superfície dels temes, sense destinar-hi massa esforç, sense aprofundir-hi. Naveguem per Internet. Linkem. Googlegem. Saltem d’un assumpte a l’altre. En sabem una mica de tot, i ja ens va bé. I és que, sovint, el món del periodisme està ple de surfistes. L’impacte de les noves tecnologies i les millores en recursos i infrastructures han fet que sigui més fàcil i sobre tot, més ràpid, donar i accedir a la informació. La immediatesa tendeix a ser una de les qualitats considerades més meritòries dins l’exercici periodístic. El bombardeig informatiu contribueix, sens dubte, al seu consum compulsiu. I dins d’aquesta voràgine generalitzada queda poc temps per omplir les bombones d’oxigen i llançar-se a bussejar, a analitzar la realitat, a investigar-la i contrastar-la. Ara es porta més el surf, perquè com diu Baricco “profundizar en algo es pesado y aburrido, engorrosa manía de viejos”.

I la "crisi-crisi" es balla així

Navegant per aquesta gran videoteca virtual on es pot trobar l’inimaginable, YouTube, m’he topat amb un dels sovint hàbils muntatges que fan els de l’APM. “El ball de la crisi-crisi” d’ERC ens ensenya passos com el “Breaking Carod” o el “Roboridao”. Certament, els moviments dels dirigents d’Esquerra Republicana són dignes d’anàlisi. El partit està vivint una crisi interna agreujada arran dels decebedors resultats obtinguts a les eleccions de març. La manca d’unitat es fa evident, tant al seu programa i a les seves contradictòries decisions com a les pugnes entre els propis líders. Però ells no són els únics dignes de ballar la “crisi-crisi”. El panorama polític espanyol no està per llençar coets. Si no, que li diguin a Mariano Rajoy. Si a la lletra original de la cançó és ell qui practica el “chiki chiki”, ja fa temps que podria passar-se també a la “crisi-crisi”. Al PP li han marxat dos pesos pesats en dues setmanes. El primer, Zaplana. En aquest cas, però, es tractava de la crònica d’una retirada anunciada. Amb la derrota del Partit Popular a les eleccions del 9-M ja va renunciar al seu càrrec com a portaveu del Govern i va declarar voler passar a ser un “diputat ras”, abandonant la primera línia de la política. Més tard, Rajoy li va proposar formar part de la Mesa al Congrés, però ell ho va refusar. Per fi, sembla que Zaplana ha trobat una oferta que l’ha seduït més i ha canviat les files del Partit Popular per un lloc com a delegat a Europa dins la gran Telefònica. Un exemple més de la còmoda passarel·la entre la política i les empreses públiques privatitzades. Fa un parell de dies, i abans que Rajoy es recuperés de tan insigne baixa, Ángel Acebes donava el segon cop de porta. Tot i així, no ha quedat clar si la retirada ha estat una bona o mala notícia per a Rajoy, en vies de rentar-li la cara al partit i iniciar una renovació interna de l’A (d’Acebes) a la Z (de Zaplana). Avui, els veterans del PP es mostraven molt nerviosos i reclamaven a Rajoy que acabi amb el secretisme i els consulti o desveli alguna cosa sobre el futur del partit i la seva direcció. Tant silenci fa pensar que, o Mariano està desorientat o bé el seu as sota la màniga es diu Gallardón i no gosa fer-ho públic per la controvèrsia que provocaria tal decisió.
També el PSOE ha d’enfrontar-se a una bona “crisi-crisi”, l’econòmica amb la que Solbes està fent malabarismes per treure’n l’entrellat. Avui hi ha crisi i demà no. Serà tan com deien? La sensació generalitzada és que no són temps per llançar la casa per la finestra, però cadascú sabrà com té la butxaca... I aquí a Catalunya, tres quarts del mateix. La crisi de l’aigua sumada a la crisi del tripartit en protagonitzar un culebró amb tots els elements necessaris: traïcions, relacions a tres bandes, discussions, desacords.
Enlloc de Rodolfo Chikiliquatre, el 24 de maig hi podrien anar tots els nostres polítics, a Belgrad... potser allà aconseguirien més vots.

Ha nascut un nou paradigma

El xiulet final de Herbert Fandel, l’àrbitre de la semifinal entre el Manchester U. i el F.C. Barcelona, significava moltes coses. A grans trets, significava perdre la darrera oportunitat de guanyar algun títol en els últims dos anys, la fi d’una època, la constatació d’una crisi. I tots ho sabíem. Sabíem que a partir del dictum de Fandel, les tertúlies de futbol es convertirien en un debat histèric on cadascú expressaria en major o menor mida la seva visió catastrofista del panorama blaugrana. Sabíem que passàvem del català emprenyat al culé emprenyat, i que els diaris s’omplirien de pàgines i pàgines d’anàlisis apocalíptiques i columnes d’opinió d’on ningú en sortiria ben parat. Però aquesta vegada s’ha anat més enllà. Dos dies després de la gran debacle blaugrana a Old Trafford, ha nascut un nou paradigma: el Barça s’ha convertit en l’exemple del fracàs.
Només cal fullejar La Vanguardia d’avui. Més enllà de les pàgines dedicades a esports i de la crítica aferrissada expel·lida des de l’Editorial, trobem diversos articles que fan referència a la funesta situació del club. Rafael Ramos, corresponsal a Londres, escriu a la secció d’Internacional un article sobre les eleccions municipals a Anglaterra i Gal·les. Ramos construeix tota una al·legoria: El Labour de Blair, en hores baixes, és el Barça de Manchester. Els tories són el Reial Madrid. Tony Blair és Ronaldinho. Old Trafford i les eleccions municipals són els judicis finals que marquen la fi d’un cicle. La Vanguardia continua posant el dit a la llaga a la seva secció Tendencias. El titular: “Cuando un equipo se siente perdedor”. El tema de la secció: la competitivitat i les fórmules d’èxit per les empreses. L’article sembla el capítol d’un llibre d’autoajuda en què es donen les claus per assolir l’èxit a través del treball en grup, l’anomenada “fórmula teaming”. Durant tot l’article es compara el fracàs del Barça amb el d’aquelles empreses que tenen dificultats per treballar en equip. A la dreta, hi llegim un petit decàleg sota el títol “¿Qué se puede aprender de la crisis del Barça?” amb els següents ítems desenvolupats: incapacidad, pérdida de autoestima, confusión, liderazgo, recuperación de la autoestima, simplicidad. I tot això sense arribar a la secció d’Esports (que no entraré a comentar) on ens delecten amb un infogràfic imperdible sobre l’ambient a la sala d’embarcament de l'aeroport de Manchester després del partit.
Acabaré amb l’apunt que es dóna al sumari del diari sota l’epígraf “Deportes”, on fent gal·la de la més pèrfida ironia llegim: “No todo es fracaso, decepción y fiasco en el terreno deportivo en Barcelona. Hay deportistas que sí saben exprimirse y dar de sí todo lo que pueden, que saben sudar la camiseta y dejar satisfecho a su público. Es el caso de Rafa Nadal.”
Jo també sóc una culé emprenyada, però avui La Vanguardia s’ha quedat descansada.

La Corpo está politizada, ¿quién la despolitizará?

El repte que es presentava fa sis mesos al Parlament amb l’aprovació de la nova llei de la Corporació Catalana de Mitjans era dotar-se d’un Consell de l’Audiovisual amb independència de criteri, desvinculat de tota designació de caire polític. Com sol passar, de la dita al fet, n’hi ha un tros.

Dimarts passat, Albert Saéz, president de la CCMA, es veia en la necessitat de trucar a la porta del Parlament per demanar ajuda, davant el bloqueig per part dels grups parlamentaris a l’elecció del director general. 24 hores abans, José Montilla i el conseller de cultura, Joan Manuel Tresserras, ja es plantejaven una modificació de la llei si no s’aconseguia designar de forma immediata un director general. El desgavell general al que s’havia arribat partia de l’aposta de Sáez per Rosa Cullell com a candidata per ocupar el càrrec de directora i la no acceptació de CiU, al considerar-la políticament afí al PSC. Però... no havíem quedat que l’objectiu era despolititzar la Corporació? Quin sentit té doncs, que un grup parlamentari s’oposi a l’elecció d’algú al·legant directament la seva tendència política? Els és impossible als polítics discernir entre la vàlua personal de cadascú i el seu color polític? Qualsevol persona proposada pertanyerà inevitablement a una o altra orientació política. Sempre hi haurà algú que es podrà queixar. És el peix que es mossega la cua. Si a Catalunya presumíem de ser els primers de l’Estat en apostar per un Consell de l’Audiovisual basat en la més sensata neutralitat, amb aquest lamentable espectacle ha quedat palès que no és tan fàcil, que la política tot ho esquitxa i que la por a perdre pes dins el sistema mediàtic (altrament conegut com a quart poder) està molt arrelada, tot i que tot plegat s’intenti amagar sota una llei que presumeix del contrari.

In extremis, aquest divendres quedava tancada la crisi, i Rosa Cullell era nomenada oficialment directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Dilluns comença el segon round: la designació dels directors de TV3 i Catalunya Ràdio. Sembla que CiU ja torna a la càrrega: corren veus de que la formació nacionalista espera col·locar a la Corpo algun professional pròxim al seu partit... Muntar el trencaclosques de manera que tothom quedi content serà complicat i aquell que aconsegueixi algun dia despolititzar definitivament la Corporació, “buen despolitizador será”.

Jo també he llegit Zafón

Sense saber-ho ni sospitar-ho, ahir, dia de Sant Jordi, en plena explosió de la “zafonmania”, vaig descobrir que jo també havia llegit Zafón. A l’arribar a casa vaig passar la vista per davant la llibreria de la meva habitació tal com dec haver fet milers de vegades. Però ahir alguna cosa em va fer tornar la vista enrere: havia llegit el nom de “Zafón”? Vaig pensar que tal visió seria producte de l’empatx mediàtic dels darrers dies, una retenció d’aquest nom a la retina després de veure com tots els diaris i televisions oferien una cobertura desmesurada a la promoció de “El juego del ángel”. Però no era així. Entre els llibres de “Vaixell de Vapor” que encara guardo a un racó de l’estanteria, hi havia un volum de llom blanc on s’hi llegia: “El Príncipe de la Niebla”. Carlos Ruíz Zafón. El vaig agafar ràpidament. En efecte, aquell llibre que m’havien fet llegir a 5è d’EGB era l’obra amb la que l’avui celebrat escriptor havia iniciat la seva carrera literària: el premi Edebé de literatura juvenil de 1993. Vaig agafar el llibre, el vaig fullejar i vaig recordar, reconec que una mica a contracor, que la novel·la en qüestió em va agradar força... molt... Així que, el mateix dia en què em queixava de tenir Zafón a la sopa, observava les cues d’hores i hores dels fans més fidels que esperaven obtenir una signatura del puny de l’escriptor català (les estadístiques diuen que va assolir una mitjana de 5 signatures l’hora) i condemnava l’èxit d’un autor producte del màrqueting i beneficiat per l’impuls mediàtic i els interessos de la indústria del llibre, vaig haver de reconèixer que jo també havia llegit Zafón i que, a més a més, m’havia agradat.

Un McPollastre, sisplau!

El primer dia de classe de Redacció Informativa ens ensenyaven la fotografia d’un pollastre de granja que passava a millor vida per acabar compartint plat en forma d’hamburguesa amb una bona amanida. La següent fotografia ens mostrava un “suculent” McPollastre com els que podem trobar per tres o quatre euros a un dels molts McDonalds de la ciutat. La diferència? A partir de la matèria primera podem optar per elaborar un plat de qualitat, més costós en la producció i en el consum, o tirar pel dret i treure’n 50 hamburgueses fast-food, molt temptadores, però de dubtosa qualitat alimentària. Així, se’ns feia un paral·lelisme amb la feina del periodista, consistent en esmicolar la realitat i fer-la digerible per al consumidor en forma de notícia, reportatge, informatiu, i tota mena de peces i gèneres periodístics.

Malauradament, l’encertada al·legoria és aplicable a la majoria dels productes que trobem avui dia a la graella televisiva. L’èxit de programes com Operación Triunfo, Fama, Historias de Matrimonio, per no citar-ne molts d’altres, demostra la preferència pel fast-food. Tot ben empaquetat, amb doble de patates i beguda grossa. Entreteniment pur i dur, programes que venen valors efímers i que condueixen la societat al consum compulsiu. Però a la llarga, tot passa factura. L’altre dia, llegia a El País digital un reportatge sobre els oblidats d’aquests grans realities mediàtics. La majoria d’ells, quan se’ls preguntava si tornarien a passar pel programa, confessaven que no. Que aquella fama repentina que tanta glòria prometia se’ls havia, fins i tot, girat en contra seva. Molts, que portaven anys llaurant-se un camí dins el camp de la interpretació, havien vist com se’ls reduïa l’oferta de segons quins papers per la seva imatge estigmatitzada arran de la participació al programa.

També la informació es veu esquitxada per aquesta necessitat de fer més digerible el seu contingut. Els telenotícies busquen fórmules per enganxar l’espectador, barregen informació i espectacle, incorporen successos macabres més dignes d’omplir espais com “Gente” que de convertir-se en un fet noticiable. Extreure notícies de la cada vegada més espectacularitzada guerra dialèctica entre els polítics també és ja el pa de cada dia. Els opinadors, nova figura mediàtica, juguen al qui la diu més grossa, i els debats televisius adopten fórmules com “59 segons” o els recentment recuperats “cara a cara” que facin més païble la tertúlia.

Això no vol dir que tot sigui tele-escombraries. Encara queden alguns programes que es mantenen al marge, però els fan en horaris poc accessibles i, sovint, amb una freqüència irregular. Això sí, pagant Sant Pere canta i molts canals digitals de pagament ofereixen una varietat de programes de qualitat i al gust de tothom. Però si ja tenim televisió pública... per què hauríem de pagar? I a més a més, de tant en tant un McPollastre no fa mal, oi?

Jugar net

Esport i política, un binomi que suscita debat i que, recentment, ha arribat a l’escala internacional amb els conflictes i les protestes arran de la celebració aquest estiu dels Jocs Olímpics de Pequín 2008. Les més destacades i amb més ressò mediàtic han estat les dels monjos budistes i pro-tibetans, que han denunciat durant les darreres setmanes la repressió que pateixen des de fa anys per part del govern xinès. Però, a més a més, les autoritats xineses porten anys constrenyent la llibertat d’expressió d’aquells que es declarin contraris al règim. Molts col·lectius, entre ells els periodistes, són silenciats, fins i tot assassinats, i víctimes d’un control aferrissat. El currículum del règim xinès és poc envejable: tortures, pena de mort, repressió... Davant d’aquesta situació, un es pregunta fins a quin punt és “adequada” l’elecció de Pequín com a escenari d’uns Jocs Olímpics.

La raó de ser dels Jocs va lligada històricament a tota una ideologia que defensa el respecte als principis ètics fonamentals a nivell universal: els drets humans. Aquesta filosofia va rebre el nom de “Moviment Olímpic”. I qui dirigeix des de 1894 l’anomenat “Moviment Olímpic”? El COI . Un COI que ha escollit Pequín com a seu dels Jocs 2008 i que, o bé va pecar d’ingenu davant les promeses del govern xinès d’iniciar millores concretes en el terreny dels drets humans, o bé va sobreposar els interessos econòmics a l’ètica que dóna sentit als J.J.O.O. Per no parlar del seu actual president : Rogge és dels que, quan van mal dades, gira la truita i s’escuda en el “separar esport i política” com ha declarat recentment, trencant així el compromís amb l’esperit real del comitè que ell mateix dirigeix. (Es poden llegir les seves declaracions a la pàgina web oficial del COI, una pàgina neta de polèmica, que només ens mostra el perfil bo de Pequín 2008). Qui digui que cal separar esport i política i no boicotejar els jocs de Pequín per respecte als esportistes està ignorant l’idea originària dels J.J.O.O. Figura que la política ha d’aplicar l’ètica, i això si que no es pot separar ni de l’esport, ni de res. I quan a més a més, es fa dins el marc d’una celebració que porta per bandera l’esperit d’una societat compromesa amb el manteniment de la dignitat humana i el joc net entre cultures, països i continents, tot plegat es converteix en una farsa que només s’aguanta pel pilar dels interessos econòmics. Si la flama olímpica és el símbol de la fraternitat i el respecte als individus, ja fa temps que s’ha apagat.

Aquest blog neix amb la voluntat de ser un espai de reflexió de tot allò que ens envolta. Un espai per a l’anàlisi i per fer apunts d’un present en constant evolució. I és aquesta característica inherent a la nostra existència la que fa que per entendre el món en què vivim necessitem fragmentar-lo. Dividir-lo en unitats que el facin més comprensible. En això consisteix en certa manera l’exercici periodístic. L’actualitat és present i es dóna simultàniament a tots els racons del món. Els mitjans de comunicació tenen la funció de traslladar-nos porcions d’aquest tot inabastable i configurar un mosaic prou representatiu del món que ens envolta. Però com diu Michael Ignatieff, historiador, intel·lectual i polític canadenc, a la introducció del llibre dels 50 anys de l’agència de fotografia Màgnum, documentar el món “implica alterar, perquè la realitat és el menys obvi que existeix”. L’exercici periodístic té moltes analogies amb la fotografia. De la mateixa manera que una fotografia és una imatge fragmentada de la realitat, amb un punt de vista i un enfocament propi del fotògraf, les notícies són unitats de coneixement d’un fet que el periodista elabora des del seu criteri per traslladar als receptors. En aquest espai, hi tindran cabuda tant reflexions sobre allò que ens arriba dels mitjans de comunicació, com altres pensaments personals que tinguin a veure amb l’actualitat. Tot plegat, apunts del present continu.