I la "crisi-crisi" es balla així

Navegant per aquesta gran videoteca virtual on es pot trobar l’inimaginable, YouTube, m’he topat amb un dels sovint hàbils muntatges que fan els de l’APM. “El ball de la crisi-crisi” d’ERC ens ensenya passos com el “Breaking Carod” o el “Roboridao”. Certament, els moviments dels dirigents d’Esquerra Republicana són dignes d’anàlisi. El partit està vivint una crisi interna agreujada arran dels decebedors resultats obtinguts a les eleccions de març. La manca d’unitat es fa evident, tant al seu programa i a les seves contradictòries decisions com a les pugnes entre els propis líders. Però ells no són els únics dignes de ballar la “crisi-crisi”. El panorama polític espanyol no està per llençar coets. Si no, que li diguin a Mariano Rajoy. Si a la lletra original de la cançó és ell qui practica el “chiki chiki”, ja fa temps que podria passar-se també a la “crisi-crisi”. Al PP li han marxat dos pesos pesats en dues setmanes. El primer, Zaplana. En aquest cas, però, es tractava de la crònica d’una retirada anunciada. Amb la derrota del Partit Popular a les eleccions del 9-M ja va renunciar al seu càrrec com a portaveu del Govern i va declarar voler passar a ser un “diputat ras”, abandonant la primera línia de la política. Més tard, Rajoy li va proposar formar part de la Mesa al Congrés, però ell ho va refusar. Per fi, sembla que Zaplana ha trobat una oferta que l’ha seduït més i ha canviat les files del Partit Popular per un lloc com a delegat a Europa dins la gran Telefònica. Un exemple més de la còmoda passarel·la entre la política i les empreses públiques privatitzades. Fa un parell de dies, i abans que Rajoy es recuperés de tan insigne baixa, Ángel Acebes donava el segon cop de porta. Tot i així, no ha quedat clar si la retirada ha estat una bona o mala notícia per a Rajoy, en vies de rentar-li la cara al partit i iniciar una renovació interna de l’A (d’Acebes) a la Z (de Zaplana). Avui, els veterans del PP es mostraven molt nerviosos i reclamaven a Rajoy que acabi amb el secretisme i els consulti o desveli alguna cosa sobre el futur del partit i la seva direcció. Tant silenci fa pensar que, o Mariano està desorientat o bé el seu as sota la màniga es diu Gallardón i no gosa fer-ho públic per la controvèrsia que provocaria tal decisió.
També el PSOE ha d’enfrontar-se a una bona “crisi-crisi”, l’econòmica amb la que Solbes està fent malabarismes per treure’n l’entrellat. Avui hi ha crisi i demà no. Serà tan com deien? La sensació generalitzada és que no són temps per llançar la casa per la finestra, però cadascú sabrà com té la butxaca... I aquí a Catalunya, tres quarts del mateix. La crisi de l’aigua sumada a la crisi del tripartit en protagonitzar un culebró amb tots els elements necessaris: traïcions, relacions a tres bandes, discussions, desacords.
Enlloc de Rodolfo Chikiliquatre, el 24 de maig hi podrien anar tots els nostres polítics, a Belgrad... potser allà aconseguirien més vots.