Jo també he llegit Zafón

Sense saber-ho ni sospitar-ho, ahir, dia de Sant Jordi, en plena explosió de la “zafonmania”, vaig descobrir que jo també havia llegit Zafón. A l’arribar a casa vaig passar la vista per davant la llibreria de la meva habitació tal com dec haver fet milers de vegades. Però ahir alguna cosa em va fer tornar la vista enrere: havia llegit el nom de “Zafón”? Vaig pensar que tal visió seria producte de l’empatx mediàtic dels darrers dies, una retenció d’aquest nom a la retina després de veure com tots els diaris i televisions oferien una cobertura desmesurada a la promoció de “El juego del ángel”. Però no era així. Entre els llibres de “Vaixell de Vapor” que encara guardo a un racó de l’estanteria, hi havia un volum de llom blanc on s’hi llegia: “El Príncipe de la Niebla”. Carlos Ruíz Zafón. El vaig agafar ràpidament. En efecte, aquell llibre que m’havien fet llegir a 5è d’EGB era l’obra amb la que l’avui celebrat escriptor havia iniciat la seva carrera literària: el premi Edebé de literatura juvenil de 1993. Vaig agafar el llibre, el vaig fullejar i vaig recordar, reconec que una mica a contracor, que la novel·la en qüestió em va agradar força... molt... Així que, el mateix dia en què em queixava de tenir Zafón a la sopa, observava les cues d’hores i hores dels fans més fidels que esperaven obtenir una signatura del puny de l’escriptor català (les estadístiques diuen que va assolir una mitjana de 5 signatures l’hora) i condemnava l’èxit d’un autor producte del màrqueting i beneficiat per l’impuls mediàtic i els interessos de la indústria del llibre, vaig haver de reconèixer que jo també havia llegit Zafón i que, a més a més, m’havia agradat.