Jugar net

Esport i política, un binomi que suscita debat i que, recentment, ha arribat a l’escala internacional amb els conflictes i les protestes arran de la celebració aquest estiu dels Jocs Olímpics de Pequín 2008. Les més destacades i amb més ressò mediàtic han estat les dels monjos budistes i pro-tibetans, que han denunciat durant les darreres setmanes la repressió que pateixen des de fa anys per part del govern xinès. Però, a més a més, les autoritats xineses porten anys constrenyent la llibertat d’expressió d’aquells que es declarin contraris al règim. Molts col·lectius, entre ells els periodistes, són silenciats, fins i tot assassinats, i víctimes d’un control aferrissat. El currículum del règim xinès és poc envejable: tortures, pena de mort, repressió... Davant d’aquesta situació, un es pregunta fins a quin punt és “adequada” l’elecció de Pequín com a escenari d’uns Jocs Olímpics.

La raó de ser dels Jocs va lligada històricament a tota una ideologia que defensa el respecte als principis ètics fonamentals a nivell universal: els drets humans. Aquesta filosofia va rebre el nom de “Moviment Olímpic”. I qui dirigeix des de 1894 l’anomenat “Moviment Olímpic”? El COI . Un COI que ha escollit Pequín com a seu dels Jocs 2008 i que, o bé va pecar d’ingenu davant les promeses del govern xinès d’iniciar millores concretes en el terreny dels drets humans, o bé va sobreposar els interessos econòmics a l’ètica que dóna sentit als J.J.O.O. Per no parlar del seu actual president : Rogge és dels que, quan van mal dades, gira la truita i s’escuda en el “separar esport i política” com ha declarat recentment, trencant així el compromís amb l’esperit real del comitè que ell mateix dirigeix. (Es poden llegir les seves declaracions a la pàgina web oficial del COI, una pàgina neta de polèmica, que només ens mostra el perfil bo de Pequín 2008). Qui digui que cal separar esport i política i no boicotejar els jocs de Pequín per respecte als esportistes està ignorant l’idea originària dels J.J.O.O. Figura que la política ha d’aplicar l’ètica, i això si que no es pot separar ni de l’esport, ni de res. I quan a més a més, es fa dins el marc d’una celebració que porta per bandera l’esperit d’una societat compromesa amb el manteniment de la dignitat humana i el joc net entre cultures, països i continents, tot plegat es converteix en una farsa que només s’aguanta pel pilar dels interessos econòmics. Si la flama olímpica és el símbol de la fraternitat i el respecte als individus, ja fa temps que s’ha apagat.