La Corpo está politizada, ¿quién la despolitizará?

El repte que es presentava fa sis mesos al Parlament amb l’aprovació de la nova llei de la Corporació Catalana de Mitjans era dotar-se d’un Consell de l’Audiovisual amb independència de criteri, desvinculat de tota designació de caire polític. Com sol passar, de la dita al fet, n’hi ha un tros.

Dimarts passat, Albert Saéz, president de la CCMA, es veia en la necessitat de trucar a la porta del Parlament per demanar ajuda, davant el bloqueig per part dels grups parlamentaris a l’elecció del director general. 24 hores abans, José Montilla i el conseller de cultura, Joan Manuel Tresserras, ja es plantejaven una modificació de la llei si no s’aconseguia designar de forma immediata un director general. El desgavell general al que s’havia arribat partia de l’aposta de Sáez per Rosa Cullell com a candidata per ocupar el càrrec de directora i la no acceptació de CiU, al considerar-la políticament afí al PSC. Però... no havíem quedat que l’objectiu era despolititzar la Corporació? Quin sentit té doncs, que un grup parlamentari s’oposi a l’elecció d’algú al·legant directament la seva tendència política? Els és impossible als polítics discernir entre la vàlua personal de cadascú i el seu color polític? Qualsevol persona proposada pertanyerà inevitablement a una o altra orientació política. Sempre hi haurà algú que es podrà queixar. És el peix que es mossega la cua. Si a Catalunya presumíem de ser els primers de l’Estat en apostar per un Consell de l’Audiovisual basat en la més sensata neutralitat, amb aquest lamentable espectacle ha quedat palès que no és tan fàcil, que la política tot ho esquitxa i que la por a perdre pes dins el sistema mediàtic (altrament conegut com a quart poder) està molt arrelada, tot i que tot plegat s’intenti amagar sota una llei que presumeix del contrari.

In extremis, aquest divendres quedava tancada la crisi, i Rosa Cullell era nomenada oficialment directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Dilluns comença el segon round: la designació dels directors de TV3 i Catalunya Ràdio. Sembla que CiU ja torna a la càrrega: corren veus de que la formació nacionalista espera col·locar a la Corpo algun professional pròxim al seu partit... Muntar el trencaclosques de manera que tothom quedi content serà complicat i aquell que aconsegueixi algun dia despolititzar definitivament la Corporació, “buen despolitizador será”.

Jo també he llegit Zafón

Sense saber-ho ni sospitar-ho, ahir, dia de Sant Jordi, en plena explosió de la “zafonmania”, vaig descobrir que jo també havia llegit Zafón. A l’arribar a casa vaig passar la vista per davant la llibreria de la meva habitació tal com dec haver fet milers de vegades. Però ahir alguna cosa em va fer tornar la vista enrere: havia llegit el nom de “Zafón”? Vaig pensar que tal visió seria producte de l’empatx mediàtic dels darrers dies, una retenció d’aquest nom a la retina després de veure com tots els diaris i televisions oferien una cobertura desmesurada a la promoció de “El juego del ángel”. Però no era així. Entre els llibres de “Vaixell de Vapor” que encara guardo a un racó de l’estanteria, hi havia un volum de llom blanc on s’hi llegia: “El Príncipe de la Niebla”. Carlos Ruíz Zafón. El vaig agafar ràpidament. En efecte, aquell llibre que m’havien fet llegir a 5è d’EGB era l’obra amb la que l’avui celebrat escriptor havia iniciat la seva carrera literària: el premi Edebé de literatura juvenil de 1993. Vaig agafar el llibre, el vaig fullejar i vaig recordar, reconec que una mica a contracor, que la novel·la en qüestió em va agradar força... molt... Així que, el mateix dia en què em queixava de tenir Zafón a la sopa, observava les cues d’hores i hores dels fans més fidels que esperaven obtenir una signatura del puny de l’escriptor català (les estadístiques diuen que va assolir una mitjana de 5 signatures l’hora) i condemnava l’èxit d’un autor producte del màrqueting i beneficiat per l’impuls mediàtic i els interessos de la indústria del llibre, vaig haver de reconèixer que jo també havia llegit Zafón i que, a més a més, m’havia agradat.

Un McPollastre, sisplau!

El primer dia de classe de Redacció Informativa ens ensenyaven la fotografia d’un pollastre de granja que passava a millor vida per acabar compartint plat en forma d’hamburguesa amb una bona amanida. La següent fotografia ens mostrava un “suculent” McPollastre com els que podem trobar per tres o quatre euros a un dels molts McDonalds de la ciutat. La diferència? A partir de la matèria primera podem optar per elaborar un plat de qualitat, més costós en la producció i en el consum, o tirar pel dret i treure’n 50 hamburgueses fast-food, molt temptadores, però de dubtosa qualitat alimentària. Així, se’ns feia un paral·lelisme amb la feina del periodista, consistent en esmicolar la realitat i fer-la digerible per al consumidor en forma de notícia, reportatge, informatiu, i tota mena de peces i gèneres periodístics.

Malauradament, l’encertada al·legoria és aplicable a la majoria dels productes que trobem avui dia a la graella televisiva. L’èxit de programes com Operación Triunfo, Fama, Historias de Matrimonio, per no citar-ne molts d’altres, demostra la preferència pel fast-food. Tot ben empaquetat, amb doble de patates i beguda grossa. Entreteniment pur i dur, programes que venen valors efímers i que condueixen la societat al consum compulsiu. Però a la llarga, tot passa factura. L’altre dia, llegia a El País digital un reportatge sobre els oblidats d’aquests grans realities mediàtics. La majoria d’ells, quan se’ls preguntava si tornarien a passar pel programa, confessaven que no. Que aquella fama repentina que tanta glòria prometia se’ls havia, fins i tot, girat en contra seva. Molts, que portaven anys llaurant-se un camí dins el camp de la interpretació, havien vist com se’ls reduïa l’oferta de segons quins papers per la seva imatge estigmatitzada arran de la participació al programa.

També la informació es veu esquitxada per aquesta necessitat de fer més digerible el seu contingut. Els telenotícies busquen fórmules per enganxar l’espectador, barregen informació i espectacle, incorporen successos macabres més dignes d’omplir espais com “Gente” que de convertir-se en un fet noticiable. Extreure notícies de la cada vegada més espectacularitzada guerra dialèctica entre els polítics també és ja el pa de cada dia. Els opinadors, nova figura mediàtica, juguen al qui la diu més grossa, i els debats televisius adopten fórmules com “59 segons” o els recentment recuperats “cara a cara” que facin més païble la tertúlia.

Això no vol dir que tot sigui tele-escombraries. Encara queden alguns programes que es mantenen al marge, però els fan en horaris poc accessibles i, sovint, amb una freqüència irregular. Això sí, pagant Sant Pere canta i molts canals digitals de pagament ofereixen una varietat de programes de qualitat i al gust de tothom. Però si ja tenim televisió pública... per què hauríem de pagar? I a més a més, de tant en tant un McPollastre no fa mal, oi?

Jugar net

Esport i política, un binomi que suscita debat i que, recentment, ha arribat a l’escala internacional amb els conflictes i les protestes arran de la celebració aquest estiu dels Jocs Olímpics de Pequín 2008. Les més destacades i amb més ressò mediàtic han estat les dels monjos budistes i pro-tibetans, que han denunciat durant les darreres setmanes la repressió que pateixen des de fa anys per part del govern xinès. Però, a més a més, les autoritats xineses porten anys constrenyent la llibertat d’expressió d’aquells que es declarin contraris al règim. Molts col·lectius, entre ells els periodistes, són silenciats, fins i tot assassinats, i víctimes d’un control aferrissat. El currículum del règim xinès és poc envejable: tortures, pena de mort, repressió... Davant d’aquesta situació, un es pregunta fins a quin punt és “adequada” l’elecció de Pequín com a escenari d’uns Jocs Olímpics.

La raó de ser dels Jocs va lligada històricament a tota una ideologia que defensa el respecte als principis ètics fonamentals a nivell universal: els drets humans. Aquesta filosofia va rebre el nom de “Moviment Olímpic”. I qui dirigeix des de 1894 l’anomenat “Moviment Olímpic”? El COI . Un COI que ha escollit Pequín com a seu dels Jocs 2008 i que, o bé va pecar d’ingenu davant les promeses del govern xinès d’iniciar millores concretes en el terreny dels drets humans, o bé va sobreposar els interessos econòmics a l’ètica que dóna sentit als J.J.O.O. Per no parlar del seu actual president : Rogge és dels que, quan van mal dades, gira la truita i s’escuda en el “separar esport i política” com ha declarat recentment, trencant així el compromís amb l’esperit real del comitè que ell mateix dirigeix. (Es poden llegir les seves declaracions a la pàgina web oficial del COI, una pàgina neta de polèmica, que només ens mostra el perfil bo de Pequín 2008). Qui digui que cal separar esport i política i no boicotejar els jocs de Pequín per respecte als esportistes està ignorant l’idea originària dels J.J.O.O. Figura que la política ha d’aplicar l’ètica, i això si que no es pot separar ni de l’esport, ni de res. I quan a més a més, es fa dins el marc d’una celebració que porta per bandera l’esperit d’una societat compromesa amb el manteniment de la dignitat humana i el joc net entre cultures, països i continents, tot plegat es converteix en una farsa que només s’aguanta pel pilar dels interessos econòmics. Si la flama olímpica és el símbol de la fraternitat i el respecte als individus, ja fa temps que s’ha apagat.

Aquest blog neix amb la voluntat de ser un espai de reflexió de tot allò que ens envolta. Un espai per a l’anàlisi i per fer apunts d’un present en constant evolució. I és aquesta característica inherent a la nostra existència la que fa que per entendre el món en què vivim necessitem fragmentar-lo. Dividir-lo en unitats que el facin més comprensible. En això consisteix en certa manera l’exercici periodístic. L’actualitat és present i es dóna simultàniament a tots els racons del món. Els mitjans de comunicació tenen la funció de traslladar-nos porcions d’aquest tot inabastable i configurar un mosaic prou representatiu del món que ens envolta. Però com diu Michael Ignatieff, historiador, intel·lectual i polític canadenc, a la introducció del llibre dels 50 anys de l’agència de fotografia Màgnum, documentar el món “implica alterar, perquè la realitat és el menys obvi que existeix”. L’exercici periodístic té moltes analogies amb la fotografia. De la mateixa manera que una fotografia és una imatge fragmentada de la realitat, amb un punt de vista i un enfocament propi del fotògraf, les notícies són unitats de coneixement d’un fet que el periodista elabora des del seu criteri per traslladar als receptors. En aquest espai, hi tindran cabuda tant reflexions sobre allò que ens arriba dels mitjans de comunicació, com altres pensaments personals que tinguin a veure amb l’actualitat. Tot plegat, apunts del present continu.