El primer dia de classe de Redacció Informativa ens ensenyaven la fotografia d’un pollastre de granja que passava a millor vida per acabar compartint plat en forma d’hamburguesa amb una bona amanida. La següent fotografia ens mostrava un “suculent” McPollastre com els que podem trobar per tres o quatre euros a un dels molts McDonalds de la ciutat. La diferència? A partir de la matèria primera podem optar per elaborar un plat de qualitat, més costós en la producció i en el consum, o tirar pel dret i treure’n 50 hamburgueses fast-food, molt temptadores, però de dubtosa qualitat alimentària. Així, se’ns feia un paral·lelisme amb la feina del periodista, consistent en esmicolar la realitat i fer-la digerible per al consumidor en forma de notícia, reportatge, informatiu, i tota mena de peces i gèneres periodístics.
Malauradament, l’encertada al·legoria és aplicable a la majoria dels productes que trobem avui dia a la graella televisiva. L’èxit de programes com Operación Triunfo, Fama, Historias de Matrimonio, per no citar-ne molts d’altres, demostra la preferència pel fast-food. Tot ben empaquetat, amb doble de patates i beguda grossa. Entreteniment pur i dur, programes que venen valors efímers i que condueixen la societat al consum compulsiu. Però a la llarga, tot passa factura. L’altre dia, llegia a El País digital un reportatge sobre els oblidats d’aquests grans realities mediàtics. La majoria d’ells, quan se’ls preguntava si tornarien a passar pel programa, confessaven que no. Que aquella fama repentina que tanta glòria prometia se’ls havia, fins i tot, girat en contra seva. Molts, que portaven anys llaurant-se un camí dins el camp de la interpretació, havien vist com se’ls reduïa l’oferta de segons quins papers per la seva imatge estigmatitzada arran de la participació al programa.
També la informació es veu esquitxada per aquesta necessitat de fer més digerible el seu contingut. Els telenotícies busquen fórmules per enganxar l’espectador, barregen informació i espectacle, incorporen successos macabres més dignes d’omplir espais com “Gente” que de convertir-se en un fet noticiable. Extreure notícies de la cada vegada més espectacularitzada guerra dialèctica entre els polítics també és ja el pa de cada dia. Els opinadors, nova figura mediàtica, juguen al qui la diu més grossa, i els debats televisius adopten fórmules com “59 segons” o els recentment recuperats “cara a cara” que facin més païble la tertúlia.
Això no vol dir que tot sigui tele-escombraries. Encara queden alguns programes que es mantenen al marge, però els fan en horaris poc accessibles i, sovint, amb una freqüència irregular. Això sí, pagant Sant Pere canta i molts canals digitals de pagament ofereixen una varietat de programes de qualitat i al gust de tothom. Però si ja tenim televisió pública... per què hauríem de pagar? I a més a més, de tant en tant un McPollastre no fa mal, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada