Engego la televisió i el Monegal està parlant de la famosa fotografia de Nick Ut en què una nena vietnamita fuig despullada amb una expressió de dolor al rostre per les cremades a l’esquena, després que un avió bombardegés amb napalm la població de Trang Bang durant la guerra del Vietnam, el 8 de juny de 1972. A continuació, el crític televisiu ens mostra un tall d’un telenotícies de la cadena Cuatro en què un home ferit agonitza estès a terra. Quan s’obre el pla apareix una filera de fotògrafs amuntegats sobre el seu blanc prement el disparador de les respectives càmeres compulsivament. Alhora, em trobo fent un treball per al Seminari d’Anàlisi de l’Actualitat en què analitzo l’ús de la fotografia, comparant La Vanguardia amb El País. Una de les categories objecte d’estudi és la quantitat d’imatges que inclouen aquests diaris amb contingut morbós. La controvèrsia entorn aquest tema, qüestionant la necessitat i la idoneïtat de mostrar la cara més crua de la realitat, té tants anys com el mateix fotoperiodisme, però continua a l’ordre del dia: cal evitar mostrar segons quines imatges que, com molts diuen, ens colpeixen de bon matí i fan que l’esmorzar ens senti malament, o és necessari publicar-les i fer arribar als ulls de tothom el patiment aliè per cru que resulti?
Ferran Monegal comentava la fotografia de Nick Ut en el marc del programa Dutifri conduït pel mediàtic Xavier Sardà que, en un nou espai tipus l’Afers Exteriors de Mikimoto, entrevistava Kim Phuc, 35 anys després de protagonitzar la fotografia. La ja dona, actual ambaixadora de la UNESCO i presidenta de la “Fundació Kim Phuc”, professava paraules d’agraïment a Nick Ut - a qui ella anomena “Tiet Nick” - que després de fotografiar-la, li va salvar la vida portant-la a un hospital sudvietnamita on es va poder recuperar. Per altra banda, gràcies a aquesta fotografia el món es va treure la vena dels ulls davant l’horror de la Guerra del Vietnam, considerada la primera guerra televisada i de la qual se’n difonien imatges explícites. Evidentment, ens queda el dubte de si algun dels fotògrafs que rodejaven l’agonitzant protagonista del Telenotícies de Cuatro es va oferir a ajudar-lo o a salvar-li la vida, però les noves pràctiques fotoperiodístiques, en què la imatge més impactant és la que més ven, han portat (com deia en Monegal) a una deshumanització de l’ofici on no dóna la sensació que hi abundin els tiets Nick.
La professió de fotoperiodista, i concretament el periodisme de guerra i en àrees de conflicte, planteja seriosos dilemes morals. Personalment, crec que s’ha de mostrar la cara amarga de la realitat per fer reaccionar el món davant les catàstrofes i els crims contra la humanitat. Però cal fer-ho amb comptagotes i evitar la banalització del dolor i la conseqüent narcotització col·lectiva davant imatges d’aquest tipus. Només així, una imatge continuarà valent més que mil paraules.
Fa uns mesos vaig assistir a una conferència dins el cicle “Experiència de Periodistes” al Col·legi de Periodistes de Barcelona. Un periodista de guerra bosnià comentava que sovint són els mateixos protagonistes de la tragèdia els que, en veure una càmera, corren cap al fotògraf per exhibir els cossos sense vida dels seus fills. Aquesta cursa desesperada ens confirma que els diaris han de mostrar el que està passant, per molt que això faci que ens ennueguem amb les torrades del matí. Però s’ha de ser curós, aplicar-hi un criteri i no allunyar-se dels objectius de denúncia on hi imperi el respecte, evitant caure en la mercantilització del valor d’aquestes fotografies.
James Nachtwey és un dels reporters de guerra més destacats. “War Photographer” és una pel·lícula que recull la seva feina, la seva forma de treballar i la seva visió personal. Nachtwey declara que “el pitjor és que, com a fotògraf, m’aprofito de les desgràcies alienes. L’única manera de justificar el meu paper és respectant aquells que pateixen”.
