Tiet Nick

Engego la televisió i el Monegal està parlant de la famosa fotografia de Nick Ut en què una nena vietnamita fuig despullada amb una expressió de dolor al rostre per les cremades a l’esquena, després que un avió bombardegés amb napalm la població de Trang Bang durant la guerra del Vietnam, el 8 de juny de 1972. A continuació, el crític televisiu ens mostra un tall d’un telenotícies de la cadena Cuatro en què un home ferit agonitza estès a terra. Quan s’obre el pla apareix una filera de fotògrafs amuntegats sobre el seu blanc prement el disparador de les respectives càmeres compulsivament. Alhora, em trobo fent un treball per al Seminari d’Anàlisi de l’Actualitat en què analitzo l’ús de la fotografia, comparant La Vanguardia amb El País. Una de les categories objecte d’estudi és la quantitat d’imatges que inclouen aquests diaris amb contingut morbós. La controvèrsia entorn aquest tema, qüestionant la necessitat i la idoneïtat de mostrar la cara més crua de la realitat, té tants anys com el mateix fotoperiodisme, però continua a l’ordre del dia: cal evitar mostrar segons quines imatges que, com molts diuen, ens colpeixen de bon matí i fan que l’esmorzar ens senti malament, o és necessari publicar-les i fer arribar als ulls de tothom el patiment aliè per cru que resulti?

Ferran Monegal comentava la fotografia de Nick Ut en el marc del programa Dutifri conduït pel mediàtic Xavier Sardà que, en un nou espai tipus l’Afers Exteriors de Mikimoto, entrevistava Kim Phuc, 35 anys després de protagonitzar la fotografia. La ja dona, actual ambaixadora de la UNESCO i presidenta de la “Fundació Kim Phuc”, professava paraules d’agraïment a Nick Ut - a qui ella anomena “Tiet Nick” - que després de fotografiar-la, li va salvar la vida portant-la a un hospital sudvietnamita on es va poder recuperar. Per altra banda, gràcies a aquesta fotografia el món es va treure la vena dels ulls davant l’horror de la Guerra del Vietnam, considerada la primera guerra televisada i de la qual se’n difonien imatges explícites. Evidentment, ens queda el dubte de si algun dels fotògrafs que rodejaven l’agonitzant protagonista del Telenotícies de Cuatro es va oferir a ajudar-lo o a salvar-li la vida, però les noves pràctiques fotoperiodístiques, en què la imatge més impactant és la que més ven, han portat (com deia en Monegal) a una deshumanització de l’ofici on no dóna la sensació que hi abundin els tiets Nick.
La professió de fotoperiodista, i concretament el periodisme de guerra i en àrees de conflicte, planteja seriosos dilemes morals. Personalment, crec que s’ha de mostrar la cara amarga de la realitat per fer reaccionar el món davant les catàstrofes i els crims contra la humanitat. Però cal fer-ho amb comptagotes i evitar la banalització del dolor i la conseqüent narcotització col·lectiva davant imatges d’aquest tipus. Només així, una imatge continuarà valent més que mil paraules.
Fa uns mesos vaig assistir a una conferència dins el cicle “Experiència de Periodistes” al Col·legi de Periodistes de Barcelona. Un periodista de guerra bosnià comentava que sovint són els mateixos protagonistes de la tragèdia els que, en veure una càmera, corren cap al fotògraf per exhibir els cossos sense vida dels seus fills. Aquesta cursa desesperada ens confirma que els diaris han de mostrar el que està passant, per molt que això faci que ens ennueguem amb les torrades del matí. Però s’ha de ser curós, aplicar-hi un criteri i no allunyar-se dels objectius de denúncia on hi imperi el respecte, evitant caure en la mercantilització del valor d’aquestes fotografies.
James Nachtwey és un dels reporters de guerra més destacats. “War Photographer” és una pel·lícula que recull la seva feina, la seva forma de treballar i la seva visió personal. Nachtwey declara que “el pitjor és que, com a fotògraf, m’aprofito de les desgràcies alienes. L’única manera de justificar el meu paper és respectant aquells que pateixen”.

Santo subito!

Il Cavaliere ja ha estrenat Govern. I ho ha fet trepitjant fort, presentant un paquet de mesures amb un denominador comú: fer neteja. De deixalles i d’immigrants, tant li fa. I d’aquí al cel: “Se elimina immondizia e criminali, Berlusconi santo subito!” (“Si elimina les deixalles i els delinqüents, Berlusconi sant ja!). Llegeixi’s “immigrants” on hi diu “criminali”, és clar. Aquesta és la súplica que resaven ahir els cartells que empaperaven els carrers de la ciutat que acollia el primer Consell de Ministres, Nàpols, on el conflicte per l’acumulació d’escombreries ha portat a la ciutat de la Campania a amuntegar darrerament 8.000 tones de deixalles als seus carrers. Sembla, però, que al pas de Berlusconi no s’ha creuat ni una engruna d’aquests residus. Abans de la seva arribada a Nàpols, les brigades de neteja van fer mans i mànigues perquè les vies més cèntriques de la ciutat lluïssin impol·lutes. Mentrestant, als afores, on la vista internacional no hi arriba, la situació continua igual. Els veïns han de viure en un estat declarat nociu per a la salut pública i cohabitar amb les rates que s’han reproduït alarmantment a la zona, a qui ja anomenen “conills” per les dimensions a què han arribat. Berlusconi ho té difícil, ja que el conflicte de les deixalles aflora repetidament a la zona des de fa 15 anys amb una poderosa reraguarda: els empresaris i La Camorra, que es lucren desfent-se il·legalment dels residus. Però és bon estrateg i sap com fer que això jugui al seu favor. Els 15 anys de problemàtica amb els residus coincideixen amb els 15 anys de govern de centreesquerres a la regió de la Campania. Fàcil equació. Aconseguir una bona gestió al respecte i el millagro que molts demanen, l’ajudaria a trobar el valor de la X idoni: guanyar-se la confiança de la gent d’una zona que no li és fidel a les urnes.
La segona part de la brigada de neteja capitanejada pel premier italià presenta, a priori, més controvèrsia. Berlusconi pretén expulsar els immigrants d’Itàlia i convertir en delicte la seva estada sense papers: entre 6 mesos i quatre anys de presó. El punt de mira ja s’ha fixat darrerament al col·lectiu gitano, víctima d’una violenta persecució i de la crema dels seus campaments a les afores de la ciutat de Nàpols. Berlusconi va per feina i per a ell, és a la segona i no a la tercera que va la vençuda: al seu anterior mandat ja hi figurava una llei que considerava delicte la immigració clandestina, però en aquell cas va ser declarada parcialment inconstitucional. Ara, tímides veus s’han alçat en contra de la mesura del magnat de 71 anys. Des de la Unió Europea i l’església catòlica, que tradicionalment tanta empara ha tingut sobre Itàlia, l’anunci es rebia amb prudència i, com si es tractés del desig d’un nen capritxós, el comissari d’Igualtat de l’Eurocàmara es comprometia a vigilar de prop les noves lleis de Berlusconi.
És cert que les polítiques d’immigració són complexes, un repte per a qualsevol país. Cal abordar la nova situació i arribar a una regulació i un control constructiu amb el consens del conjunt dels països. Però sembla que les mires i les preocupacions d’ Il Cavaliere es queden a la seva Itàlia. Per això vol fer amb els immigrants com ahir amb les deixalles, amuntegar-les a les afores per a deixar un centre ben llustrós, encara que es continuïn acumulant a una altra banda. Si Berlusconi aconsegueix això en el seu mandat... santo subito! Sense dubte.

Telma & Ortiz

Thelma & Louise és una història d’amistat i llibertat. La relació de Telma Ortiz amb la premsa no és precisament d’amistat, però de ben segur que a la germana de la princesa d’Astúries li agradaria agafar un Thunderbird descapotable i fugir per alliberar-se de la persecució que, segons diu, pateix per part d’alguns mitjans de comunicació. Enlloc d’això, ha presentat una demanda contra més de 50 mitjans per prevenir-se de l’assetjament a la seva vida privada. La cita amb els jutjats era el darrer 12 de maig i el veredicte, previsible: denúncia denegada. La llei no recull cap sanció de caràcter preventiu, tret de casos molt concrets, com les ordres d’allunyament per violència de gènere. Tot i així, Telma ha obert la caixa dels trons. Ha marcat un precedent al qüestionar el paper i els límits de determinats mitjans de comunicació i obrir el debat moral que suscita el modus operandi d’aquells que s’anomenen “periodistes” de la premsa rosa i que es dediquen a convertir les futilitats de safareig en fets d”interès periodístic” sota la bandera del dret a la informació.
Però en aquesta història ni uns són tan dimonis ni ella és l'àngel. És cert que la seva conversió en personatge públic no ha estat una decisió pròpia i que, tot i que la seva presència a actes públics oficials la converteix en subjecte susceptible d’aparèixer als mitjans de comunicació, això no justifica la cacera descontrolada i la persecució constant per destapar les minúcies més retorçades del seu dia a dia. Però si la crida de Telma Ortiz és a ser considerada una ciutadana com qualsevol altra, haurà d’estar a les dures i a les madures. Sembla ser que quan va anar a inscriure el seu fill al registre, els funcionaris estaven de vaga. Solució? La Telma fa una trucadeta i, per ser germana de qui és, li inscriuen el nen a l’acte. O al judici mateix. Li van obrir un accés reservat exclusiu per a ella al qual, és clar, no hi va fer fàstics. Tot plegat, privilegis i capritxos que lluny queden de la seva demanda genuïna de ser tractada en igualtat respecte qualsevol ciutadà anònim. Tanmateix, amb el ressò que ha causat aquests dies arran de la querella i el desplegament judicial i mediàtic que s’ha produït, Telma ha aconseguit l’efecte contrari del que perseguia: ha omplert els mitjans de comunicació amb la seva imatge i ha obert un debat que l’ha posat en boca de tots. Més paradoxes: la seva germana, ex-periodista, l’ha portat a enfrontar-se anys més tard amb el mateix gremi del que provenia.
Tant a la pel·lícula d’Scott com al jutjat número 3 de Toledo la Telma acaba malament (a banda de perdre la demanda, Ortiz haurà de pagar 42.000€), però tot plegat ja era d'esperar, i és que en cap dels dos casos l’espectador esperava un happy end.

Bussejar o surfejar, aquesta és la qüestió

“Cercare (en italiano, buscar), viene del cercio latino: dar vueltas a un asunto hasta profundizar en él y encontrar la salida, la respuesta, la solución.
¿Y hoy ya no cercamos?
Ya no. Han ganado los bárbaros y ya no se cerca ni en la vida ni en la ciencia, sino que se surfea en la experiencia de la realidad.”

Interessant metàfora la que feia Alessandro Baricco, protagonista de “La Contra” de La Vanguardia el darrer 10 de maig. L’escriptor reflexiona sobre les noves formes de coneixement i de com avui dia, la suprema saviesa s’assoleix desplaçant-se hàbilment sobre la superfície dels temes, sense destinar-hi massa esforç, sense aprofundir-hi. Naveguem per Internet. Linkem. Googlegem. Saltem d’un assumpte a l’altre. En sabem una mica de tot, i ja ens va bé. I és que, sovint, el món del periodisme està ple de surfistes. L’impacte de les noves tecnologies i les millores en recursos i infrastructures han fet que sigui més fàcil i sobre tot, més ràpid, donar i accedir a la informació. La immediatesa tendeix a ser una de les qualitats considerades més meritòries dins l’exercici periodístic. El bombardeig informatiu contribueix, sens dubte, al seu consum compulsiu. I dins d’aquesta voràgine generalitzada queda poc temps per omplir les bombones d’oxigen i llançar-se a bussejar, a analitzar la realitat, a investigar-la i contrastar-la. Ara es porta més el surf, perquè com diu Baricco “profundizar en algo es pesado y aburrido, engorrosa manía de viejos”.

I la "crisi-crisi" es balla així

Navegant per aquesta gran videoteca virtual on es pot trobar l’inimaginable, YouTube, m’he topat amb un dels sovint hàbils muntatges que fan els de l’APM. “El ball de la crisi-crisi” d’ERC ens ensenya passos com el “Breaking Carod” o el “Roboridao”. Certament, els moviments dels dirigents d’Esquerra Republicana són dignes d’anàlisi. El partit està vivint una crisi interna agreujada arran dels decebedors resultats obtinguts a les eleccions de març. La manca d’unitat es fa evident, tant al seu programa i a les seves contradictòries decisions com a les pugnes entre els propis líders. Però ells no són els únics dignes de ballar la “crisi-crisi”. El panorama polític espanyol no està per llençar coets. Si no, que li diguin a Mariano Rajoy. Si a la lletra original de la cançó és ell qui practica el “chiki chiki”, ja fa temps que podria passar-se també a la “crisi-crisi”. Al PP li han marxat dos pesos pesats en dues setmanes. El primer, Zaplana. En aquest cas, però, es tractava de la crònica d’una retirada anunciada. Amb la derrota del Partit Popular a les eleccions del 9-M ja va renunciar al seu càrrec com a portaveu del Govern i va declarar voler passar a ser un “diputat ras”, abandonant la primera línia de la política. Més tard, Rajoy li va proposar formar part de la Mesa al Congrés, però ell ho va refusar. Per fi, sembla que Zaplana ha trobat una oferta que l’ha seduït més i ha canviat les files del Partit Popular per un lloc com a delegat a Europa dins la gran Telefònica. Un exemple més de la còmoda passarel·la entre la política i les empreses públiques privatitzades. Fa un parell de dies, i abans que Rajoy es recuperés de tan insigne baixa, Ángel Acebes donava el segon cop de porta. Tot i així, no ha quedat clar si la retirada ha estat una bona o mala notícia per a Rajoy, en vies de rentar-li la cara al partit i iniciar una renovació interna de l’A (d’Acebes) a la Z (de Zaplana). Avui, els veterans del PP es mostraven molt nerviosos i reclamaven a Rajoy que acabi amb el secretisme i els consulti o desveli alguna cosa sobre el futur del partit i la seva direcció. Tant silenci fa pensar que, o Mariano està desorientat o bé el seu as sota la màniga es diu Gallardón i no gosa fer-ho públic per la controvèrsia que provocaria tal decisió.
També el PSOE ha d’enfrontar-se a una bona “crisi-crisi”, l’econòmica amb la que Solbes està fent malabarismes per treure’n l’entrellat. Avui hi ha crisi i demà no. Serà tan com deien? La sensació generalitzada és que no són temps per llançar la casa per la finestra, però cadascú sabrà com té la butxaca... I aquí a Catalunya, tres quarts del mateix. La crisi de l’aigua sumada a la crisi del tripartit en protagonitzar un culebró amb tots els elements necessaris: traïcions, relacions a tres bandes, discussions, desacords.
Enlloc de Rodolfo Chikiliquatre, el 24 de maig hi podrien anar tots els nostres polítics, a Belgrad... potser allà aconseguirien més vots.

Ha nascut un nou paradigma

El xiulet final de Herbert Fandel, l’àrbitre de la semifinal entre el Manchester U. i el F.C. Barcelona, significava moltes coses. A grans trets, significava perdre la darrera oportunitat de guanyar algun títol en els últims dos anys, la fi d’una època, la constatació d’una crisi. I tots ho sabíem. Sabíem que a partir del dictum de Fandel, les tertúlies de futbol es convertirien en un debat histèric on cadascú expressaria en major o menor mida la seva visió catastrofista del panorama blaugrana. Sabíem que passàvem del català emprenyat al culé emprenyat, i que els diaris s’omplirien de pàgines i pàgines d’anàlisis apocalíptiques i columnes d’opinió d’on ningú en sortiria ben parat. Però aquesta vegada s’ha anat més enllà. Dos dies després de la gran debacle blaugrana a Old Trafford, ha nascut un nou paradigma: el Barça s’ha convertit en l’exemple del fracàs.
Només cal fullejar La Vanguardia d’avui. Més enllà de les pàgines dedicades a esports i de la crítica aferrissada expel·lida des de l’Editorial, trobem diversos articles que fan referència a la funesta situació del club. Rafael Ramos, corresponsal a Londres, escriu a la secció d’Internacional un article sobre les eleccions municipals a Anglaterra i Gal·les. Ramos construeix tota una al·legoria: El Labour de Blair, en hores baixes, és el Barça de Manchester. Els tories són el Reial Madrid. Tony Blair és Ronaldinho. Old Trafford i les eleccions municipals són els judicis finals que marquen la fi d’un cicle. La Vanguardia continua posant el dit a la llaga a la seva secció Tendencias. El titular: “Cuando un equipo se siente perdedor”. El tema de la secció: la competitivitat i les fórmules d’èxit per les empreses. L’article sembla el capítol d’un llibre d’autoajuda en què es donen les claus per assolir l’èxit a través del treball en grup, l’anomenada “fórmula teaming”. Durant tot l’article es compara el fracàs del Barça amb el d’aquelles empreses que tenen dificultats per treballar en equip. A la dreta, hi llegim un petit decàleg sota el títol “¿Qué se puede aprender de la crisis del Barça?” amb els següents ítems desenvolupats: incapacidad, pérdida de autoestima, confusión, liderazgo, recuperación de la autoestima, simplicidad. I tot això sense arribar a la secció d’Esports (que no entraré a comentar) on ens delecten amb un infogràfic imperdible sobre l’ambient a la sala d’embarcament de l'aeroport de Manchester després del partit.
Acabaré amb l’apunt que es dóna al sumari del diari sota l’epígraf “Deportes”, on fent gal·la de la més pèrfida ironia llegim: “No todo es fracaso, decepción y fiasco en el terreno deportivo en Barcelona. Hay deportistas que sí saben exprimirse y dar de sí todo lo que pueden, que saben sudar la camiseta y dejar satisfecho a su público. Es el caso de Rafa Nadal.”
Jo també sóc una culé emprenyada, però avui La Vanguardia s’ha quedat descansada.

La Corpo está politizada, ¿quién la despolitizará?

El repte que es presentava fa sis mesos al Parlament amb l’aprovació de la nova llei de la Corporació Catalana de Mitjans era dotar-se d’un Consell de l’Audiovisual amb independència de criteri, desvinculat de tota designació de caire polític. Com sol passar, de la dita al fet, n’hi ha un tros.

Dimarts passat, Albert Saéz, president de la CCMA, es veia en la necessitat de trucar a la porta del Parlament per demanar ajuda, davant el bloqueig per part dels grups parlamentaris a l’elecció del director general. 24 hores abans, José Montilla i el conseller de cultura, Joan Manuel Tresserras, ja es plantejaven una modificació de la llei si no s’aconseguia designar de forma immediata un director general. El desgavell general al que s’havia arribat partia de l’aposta de Sáez per Rosa Cullell com a candidata per ocupar el càrrec de directora i la no acceptació de CiU, al considerar-la políticament afí al PSC. Però... no havíem quedat que l’objectiu era despolititzar la Corporació? Quin sentit té doncs, que un grup parlamentari s’oposi a l’elecció d’algú al·legant directament la seva tendència política? Els és impossible als polítics discernir entre la vàlua personal de cadascú i el seu color polític? Qualsevol persona proposada pertanyerà inevitablement a una o altra orientació política. Sempre hi haurà algú que es podrà queixar. És el peix que es mossega la cua. Si a Catalunya presumíem de ser els primers de l’Estat en apostar per un Consell de l’Audiovisual basat en la més sensata neutralitat, amb aquest lamentable espectacle ha quedat palès que no és tan fàcil, que la política tot ho esquitxa i que la por a perdre pes dins el sistema mediàtic (altrament conegut com a quart poder) està molt arrelada, tot i que tot plegat s’intenti amagar sota una llei que presumeix del contrari.

In extremis, aquest divendres quedava tancada la crisi, i Rosa Cullell era nomenada oficialment directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Dilluns comença el segon round: la designació dels directors de TV3 i Catalunya Ràdio. Sembla que CiU ja torna a la càrrega: corren veus de que la formació nacionalista espera col·locar a la Corpo algun professional pròxim al seu partit... Muntar el trencaclosques de manera que tothom quedi content serà complicat i aquell que aconsegueixi algun dia despolititzar definitivament la Corporació, “buen despolitizador será”.